NOU BLOC!
Bloc trasalladat a http://untemps.wordpress.com . Nous temps, nous temes, nou untemps
dimarts, de novembre 11, 2008
dijous, de maig 31, 2007
EL DISCURS DE LA DISCÒRDIA
Per Tots aquells i totes aquelles que no hàgiu tingut la oportunitat de llegir el text previst original pel ida de les orles (tema montcau), aquí el teniu íntegre. Com veureu no era ni molt menys per tant rebombori.... Digueu el que penseu
"Avui sí, avui sí és el dia en que podem dir que hem acabat el Batxillerat. Podem donar per finalitzat el nostre pas per aquesta escola, però no podíem fer-ho sense recordar tots els moments que hem viscut entre aquestes antigues parets. Alguns de vosaltres vau arribar a aquesta escola amb només tres o quatre anys i porteu aquí més de catorze, d'altres vam arribar més tard però hem acabat apreciant aquesta escola, fins al punt que s'ha creat el que s'ha acabat anomenant per alguns amb molt d'encert com una família. Deixem al Montcau una part de nosaltres, aquí hem viscut moments molt intensos de la nostra vida, hem patit i ens ho em passat molt bé. Des de la sorra del pati on jugàvem a futbol fins els passadissos de primària, tots i cadascun dels racons d'aquesta escola, que coneixem com si fos casa nostra, contenen una part de nosaltres i ens han acompanyat en els millors i els pitjors moments de la nostra vida.
Ara bé, si hi ha una cosa important al Montcau i que farà que sentim un vincle molt especial amb aquesta escola tota la vida són les persones. Les persones han marcat el nostre pas pel Montcau, ens han ajudat a fer-nos grans. Des dels professors de primària fins els actuals, passant pels de la ESO, aquelles professores que feien de mares, i el personal no docent. Totes aquestes persones són l'autèntic valor del Montcau, el nostre record d'elles i volem pensar que el seu record de nosaltres ens mantindran lligats per sempre.
Si mirem enrere veiem amb una saludable nostàlgia aquells anys d'infantesa, sense preocupacions, sense exàmens, amb llargues hores del pati ocupades per interessants partits de futbol. Hem anat creixent, hem anat madurant i avui estem demostrant que som persones adultes. S'acaba una etapa, una etapa d'evolució personal contínua, la innocència infantil ara enyorada ha deixat pas a una maduresa que aviat aprendrem a valorar, i abandonar el Montcau és un símbol d'aquesta transició vital. Ara som adults i encara ens queda un llarguíssim camí per recórrer. La vida de molts de nosaltres es distanciarà en aquest punt; sí, és trist pensar que les persones que fins ara formaven part d'una quotidianitat passaran a ser més llunyanes, a partir d'ara no compartirem esmorzars diaris amb les mateixes persones, no compartirem més classes interminables ni més discussions apassionades sobre les alineacions del Barça cada dilluns. La família a la que feia referència es distanciarà, el nucli familiar s'està a punt de dispersar però conservarem molts grans amics del nostre pas pel Montcau.
En aquest punt a banda d'agrair l'esforç que han fet els professors per ajudar-nos a fer aquest camí cap a la maduresa ham de pensar que gran part de l'èxit d'aquest viatge és gràcies a nosaltres mateixos. Si mireu al vostre voltant veureu que esteu envoltats de bons amics, persones que us han ajudat quan ho heu necessitat i a les que heu ajudat quan heu pogut perquè realment us importen. A l'escola s'aprèn a compartir la vida amb d'altres persones, l'escola t'ensenya un altruisme molt sa que fa que sovint et vegis obligat a anteposar la felicitat d'un amic a la teva pròpia satisfacció. Això t'ajuda a aprendre a fer sacrificis per allò que realment és important.
Amb els problemes lògics de la convivència, les diferències de vegades d'arrel generacional entre alumnes i professors i la falta de comprensió dels professors d'algunes de les nostres inquietuds de que tant ens hem queixat, passen en aquest punt a un discret segon pla, a més, l'alegria eufòrica d'un canvi de direcció en les nostres vides fan que en mirar enrere no podem fer més que un balanç positiu del nostre pas per aquesta escola que ara abandonem físicament però que mai quedarà oblidada per nosaltres."
dilluns, d’abril 23, 2007
Monòleg per dos en 30 mil·límetres.
Com en la pel·lícula aquella, sí, saps de quina et parlo, la del director aquell jueu, amb cara d'intel·lectual, molt llegit, aquella que t'agrada tant, no posis aquesta cara... la del nen que escolta la ràdio, que tu deies que era tan bona, que els seus pares ja no... bé si, que viuen amb la família però que no tenen diners. És igual, deixa-ho estar.
Mira avui he començat a treballar en una escola. Els nens són insuportables, sort que ets estèril, si m'hagués quedat embarassada no sé que hagués passat. És curiós, t'estimo perquè ets estèril. Bé el que et deia, que l'escola aquesta en què treballo ara és molt vella i la direcció està avorrida de tenir nens, estan pensant en transformar-se en escola superior o una cosa així m'han dit. Són uns post-hippies, van de guais, intenten fer una escola com les dels 60, en clandestinitat, aquesta que sempre em dius que enyores tant. Doncs ara es volen dedicar a ensenyar les bondats del cannabis a adults, com si no les coneguéssim nosaltres, bé els adults, en general.
La cosa més interessant que m'han explicat avui és la vida d'una dona de fer feines, la professora de lletres que és una mica tafanera m'ha explicat que el marit l'ha abandonat, a la dona de fer feines, Paquita crec que es diu. Si la veiessis potser t'agradava, és una dona seca, amb cara de ceba i unes dents més negres que les teves.
Jugarem a tennis aquest dissabte? Truca l'Antoni i la Mònica a veure si volen venir, encara que ben mirat l'Antoni és ben dolent jugant a tennis, i un calçasses, mira que deixar-se dir allò per la Mònica l'altre dia. Una dona és una dona i ha de fer el que ha de fer, tampoc s'ha de creure en posició de dur la contrària al seu marit. On s'és vist això? El problema de l'Antoni és que va mal follat, sí, sí no possis aquesta cara, els homes també poden anar mal follats, si la Mònica s'ho busca tot fora o s'ho fa ella sola. L'altre dia m'explicava les virtuts del seu nou entrenador de tennis, que li paga l'Antoni, perquè ja saps que ella no treballa, bé doncs parlava d'ell com mai l'he vist parlar de l'Antoni. M'explicava com l'agafa pel cul, diu que li toca les tetes sense voler. No sé, em deia unes coses que ni jo em podia creure. I al Joaquim deixa'l anar, va de tant amic de l'Antoni i a mi em sembla que ja s'ha tirat la Mònica.
De què parlavem? A sí de la pel·lícula aquella, Dies de ràdio es deia, doncs trobo que ets una mica aquell nen. Només que tu no t'adones del que passa al teu voltant i ell sí. Et passes el dia amorrat al diari o anant a la ràdio, només mires les pàgines rares i les notícies poc importants. Al final ens passarà com als pares d'aquell nen. Estaven separats? És igual si no ho estaven.
El teu problema és que fas aquell programa avorrit de ràdio, que l'escolten quatre i per pena, i a sobre a la ràdio pública. Podries posar una mica de música d'ara i parlar de temes més normals. T'interesses més pels conflictes internacionals que pel que passa amb els veïns de la Barceloneta. I ja ho sé que sempre em dius que per això ja hi ha altres programes, però és que al final, si no agafes un camí marcat, si no deixes que un altre t'obri pas i es mengi els marrons acabaràs a l'atur. Amb la ràdio tancada i tu sortint de la ràdio ofegant-te a les fonts de la Plaça Catalunya.
Aquesta cosa que se'm fa aquí sota els ulls, veus? Em preocupa, potser acabaré passant pel cirurgià a que em tregui les bosses aquestes. Clar que si al final tanquen la ràdio, amb el meu sou no podrem pagar ni el lloguer d'aquest pis, mira que llogar-lo a l'Eixample, al costat de Passeig de Gràcia. No podies agafar el metro per anar a treballar com faig jo, no havies d'anar caminant a la feina cada dia. No t'enganyis, quan us tanquin la ràdio no tindràs pas feina a una altra, per molt que coneguis el director de la Ràdio aquella del carrer Casp, o que a l'altra pública, la d'aquí, ja hi hagis treballat. El mercat pels periodistes grans com tu, que fan programes de matinada que fan dormir els mussols no es tan ampli com et penses. Encara si et dignessis a treballar a l'empresa del meu pare, tant fa que no siguis de números, el pap s'ho pot permetre i a nosaltres ens aniria bé.
Jo ja tinc una edat i vull deixar la feina; ja veig que no m'agradarà. Per cert ara marxo un moment que he quedat amb el Rafa, el meu nou monitor de tennis que em vol ensenyar no sé què d'uns vídeos de quan era professional. Després he quedat amb l'Antoni i la Mònica, soparé amb ells i el Joaquim que potser després ja em porta a casa perquè així ja no hagi d'agafar el tren. Tu suposo que ja has de marxar a la feina o sigui que no crec que puguis venir així que ja ens veurem si quan tornis no sóc aquí no et preocupis, potser el sopar s'allarga més del compte i marxo a prendre alguna cosa.
I no t'amoïnis pel que t'he dit de la feina, que ja saps que aprecio molt el que fas.
Una cançó per aquetsa cosa: Segurament alguna del desviat del Rufus Wainwright
Com en la pel·lícula aquella, sí, saps de quina et parlo, la del director aquell jueu, amb cara d'intel·lectual, molt llegit, aquella que t'agrada tant, no posis aquesta cara... la del nen que escolta la ràdio, que tu deies que era tan bona, que els seus pares ja no... bé si, que viuen amb la família però que no tenen diners. És igual, deixa-ho estar.
Mira avui he començat a treballar en una escola. Els nens són insuportables, sort que ets estèril, si m'hagués quedat embarassada no sé que hagués passat. És curiós, t'estimo perquè ets estèril. Bé el que et deia, que l'escola aquesta en què treballo ara és molt vella i la direcció està avorrida de tenir nens, estan pensant en transformar-se en escola superior o una cosa així m'han dit. Són uns post-hippies, van de guais, intenten fer una escola com les dels 60, en clandestinitat, aquesta que sempre em dius que enyores tant. Doncs ara es volen dedicar a ensenyar les bondats del cannabis a adults, com si no les coneguéssim nosaltres, bé els adults, en general.
La cosa més interessant que m'han explicat avui és la vida d'una dona de fer feines, la professora de lletres que és una mica tafanera m'ha explicat que el marit l'ha abandonat, a la dona de fer feines, Paquita crec que es diu. Si la veiessis potser t'agradava, és una dona seca, amb cara de ceba i unes dents més negres que les teves.
Jugarem a tennis aquest dissabte? Truca l'Antoni i la Mònica a veure si volen venir, encara que ben mirat l'Antoni és ben dolent jugant a tennis, i un calçasses, mira que deixar-se dir allò per la Mònica l'altre dia. Una dona és una dona i ha de fer el que ha de fer, tampoc s'ha de creure en posició de dur la contrària al seu marit. On s'és vist això? El problema de l'Antoni és que va mal follat, sí, sí no possis aquesta cara, els homes també poden anar mal follats, si la Mònica s'ho busca tot fora o s'ho fa ella sola. L'altre dia m'explicava les virtuts del seu nou entrenador de tennis, que li paga l'Antoni, perquè ja saps que ella no treballa, bé doncs parlava d'ell com mai l'he vist parlar de l'Antoni. M'explicava com l'agafa pel cul, diu que li toca les tetes sense voler. No sé, em deia unes coses que ni jo em podia creure. I al Joaquim deixa'l anar, va de tant amic de l'Antoni i a mi em sembla que ja s'ha tirat la Mònica.
De què parlavem? A sí de la pel·lícula aquella, Dies de ràdio es deia, doncs trobo que ets una mica aquell nen. Només que tu no t'adones del que passa al teu voltant i ell sí. Et passes el dia amorrat al diari o anant a la ràdio, només mires les pàgines rares i les notícies poc importants. Al final ens passarà com als pares d'aquell nen. Estaven separats? És igual si no ho estaven.
El teu problema és que fas aquell programa avorrit de ràdio, que l'escolten quatre i per pena, i a sobre a la ràdio pública. Podries posar una mica de música d'ara i parlar de temes més normals. T'interesses més pels conflictes internacionals que pel que passa amb els veïns de la Barceloneta. I ja ho sé que sempre em dius que per això ja hi ha altres programes, però és que al final, si no agafes un camí marcat, si no deixes que un altre t'obri pas i es mengi els marrons acabaràs a l'atur. Amb la ràdio tancada i tu sortint de la ràdio ofegant-te a les fonts de la Plaça Catalunya.
Aquesta cosa que se'm fa aquí sota els ulls, veus? Em preocupa, potser acabaré passant pel cirurgià a que em tregui les bosses aquestes. Clar que si al final tanquen la ràdio, amb el meu sou no podrem pagar ni el lloguer d'aquest pis, mira que llogar-lo a l'Eixample, al costat de Passeig de Gràcia. No podies agafar el metro per anar a treballar com faig jo, no havies d'anar caminant a la feina cada dia. No t'enganyis, quan us tanquin la ràdio no tindràs pas feina a una altra, per molt que coneguis el director de la Ràdio aquella del carrer Casp, o que a l'altra pública, la d'aquí, ja hi hagis treballat. El mercat pels periodistes grans com tu, que fan programes de matinada que fan dormir els mussols no es tan ampli com et penses. Encara si et dignessis a treballar a l'empresa del meu pare, tant fa que no siguis de números, el pap s'ho pot permetre i a nosaltres ens aniria bé.
Jo ja tinc una edat i vull deixar la feina; ja veig que no m'agradarà. Per cert ara marxo un moment que he quedat amb el Rafa, el meu nou monitor de tennis que em vol ensenyar no sé què d'uns vídeos de quan era professional. Després he quedat amb l'Antoni i la Mònica, soparé amb ells i el Joaquim que potser després ja em porta a casa perquè així ja no hagi d'agafar el tren. Tu suposo que ja has de marxar a la feina o sigui que no crec que puguis venir així que ja ens veurem si quan tornis no sóc aquí no et preocupis, potser el sopar s'allarga més del compte i marxo a prendre alguna cosa.
I no t'amoïnis pel que t'he dit de la feina, que ja saps que aprecio molt el que fas.
Una cançó per aquetsa cosa: Segurament alguna del desviat del Rufus Wainwright
dilluns, de març 12, 2007
NIRVANA - TERRITORIAL PISSINGS
Tornant a la normalitat avui us presento un vídeo de música. Torna a ser de Nirvana, en aquest cas ve recomanada pel Pol Cornudella i la cançó és diu Territorial Pissings, el video pertany a una actuació EN DIRECTE per TV (avui dia ni un putu grup canta en directe en aquest mitjà). Sobretot no us perdeu el final de l'assumpte. els de Cobain es desmadren i destrossen l'escenari: així ho explica la viquipèdia (en castellà) "Una presentación memorable de "Territorial Pissings" fue en el programa de la BBC, Friday Night with Jonathan Ross en 1991. La banda estaba programada para tocar "Lithium". Sin embargo, Kurt Cobain decide tocar "Territorial Pissings" a una asombrada audiencia, después del cual destruyeron el escenario. La compañía de discos de la banda tuvo posteriormente que pagar por el daño."
divendres, de març 09, 2007
Woody Allen comptarà amb Scarlett Johansson per a la seva propera pel·lícula que rodarà a Barcelona i a altres ciutats de les rodalies.
Sempre he pensat que la millor qualitat de Penelope Cruz és la seva part física i que no ha sabut escollir mai els paper que ha fet als EUA. Mai hauria cregut que la Penélope acabés fent una pel·lícula amb el millor director de cinema del món, Woody Allen. Doncs sí senyor, fa unes setmanetes ens arriba la noticia que Penélope Cruz rodarà amb Woody Allen acompanyada per Javier Bardem. des del primer moment vaig pensar que Woody Allen s'havia equivocat escollint la Penélope Cruz i deixant de banda a l'Scarlett Johansson que amb tant d'encert havia escollit per protagonitzar les seves dues últimes pel·lícules, Match Point i Scoop. Doncs bé, gràcies a una visita del molt desconegut alcalde de Barcelona a Allen ens hem enterat que Scarlett Johansson també hi serà a la futura pel·licula del geni novayorquès. D'aquesta manera tindrem la oportunitat de veure a Barcelona dos dels meus grans ídols, Allen per motius artístics i Johansson per motius més que evidents.
